El profesor

Cada tres años surge casi de la nada el famoso informe PISA que no hace más que constatar la evidencia, que el nivel de conocimientos de los estudiantes españoles está muy por debajo del de la media europea. Pues bien, la aparición de dicho informe no es más que la excusa perfecta para que una parte de la prensa aproveche el momento para estigmatizar al sector estudiantil del país. Es entonces cuando se dibuja de forma sesgada y prejuiciosa una juventud en la que sólo los valores de la pereza, la desmotivación y la falta de trabajo imperan por encima del resto de principios. Ese sector de la prensa –no caeré en su mismo error de generalizar a un colectivo por unos pocos- debería buscar la raíz del problema en otro sitio, puesto que al fin y al cabo los estudiantes –una parte de ellos, ¡no generalicemos tampoco!- son los más interesados en aprender.

Es obvio que los cambios constantes en el sistema educativo español no favorecen, más bien dificultan, el aprendizaje de los alumnos y también el trabajo de los profesores. Ahora que surge la figura del profesor recuerdo que para que un alumno interiorice algún tipo de conocimiento debe haber alguien que se lo transfiera, esa es -o debería ser- la figura del maestro. Sin embargo, el concepto clásico de profesor ha variado mucho con el paso de los años y ahora no se contempla como el ente transmisor de sabiduría que era antaño, sino que se tiene de él una imagen prejuiciosa. El profesor es el funcionario perfecto: tres meses de vacaciones, innumerables ventajas, horas libres entre clases, etcétera.

Muchos de los alumnos a los que la prensa cataloga de vagos e irresponsables quieren y desean aprender pero se encuentran –en ocasiones, no siempre- con profesores que se explican como un libro cerrado o que no logran motivarles para que adquieran más conocimiento del preestablecido, que rara vez se asume. Una parte del profesorado –no toda- se ha establecido en la comodidad del sistema funcionarial y se dedica a cumplir su horario laboral. El conformismo en alguien que debe explicar y fomentar el aprendizaje y la formación deberían estar prohibidos. El informe PISA juzga a los estudiantes y su nivel de conocimientos, pero ¿quién evalúa a los profesores que son parte directa del éxito o fracaso de sus discípulos? Basta una pregunta a los alumnos para saber qué profesor logra motivar y sacar lo mejor de sí de los estudiantes y cuáles no logran ese objetivo. Ser profesor es mucho más que saber, ser profesor consiste en saber explicar el saber.

Ego innato

No conozco a nadie, salvo Espinàs, que le guste que alguien edite sus textos. Según el escritor, la mejor editora que ha tenido nunca es Isabel Martí, que se ha ganado ese honor gracias a editar en parte sus escritos con algún que otro comentario o aportación para mejorarlos. Me sorprende bastante porque concibo al editor como una especie de censor, encargado de decidir qué se publica y qué no. Su figura va contra el ego de uno mismo y de eso, los escritores, ególatras por naturaleza, saben un rato. Lo normal cuando uno escribe y corrige un texto es estar orgulloso del trabajo realizado y cuesta horrores asimilar críticas de otras personas que quizá no saben ni nuestra intención al escribirlo ni nuestro fin al hacerlo de una determinada manera.

Es evidente que el ego depende, en parte, de la personalidad y el carácter del escritor o el periodista, pero creo que hay un porcentaje que se escapa a la forma de ser de cada uno y que constituye una de las características innatas de la profesión. El amor a la obra concebida, el respeto por un trabajo propio, en definitiva, la estima de nuestro fruto que tanto esfuerzo nos ha costado realizar, contribuyen a alimentar el ego del escritor. No me considero un ególatra pero me molesta horrores que mi obra no se haga respetar, que el fruto de mi trabajo sea ninguneado y editado al gusto de alguien que es ajeno a mí. No digo con esto que no acepte las críticas, que las acepto y si veo que son sensatas, las transformo en mejoras para mis textos, sin embargo, siempre me queda ese puntito de un no sé qué que hace que me duela ver mi texto modificado por alguien ajeno a mí.

En mi calidad de becario de ABC, donde estoy realizando las prácticas, redacté un artículo hace un par de semanas sobre la regulación de las estatuas de La Rambla y la nueva situación de los mimos en el paseo. Me fui a casa tarde, satisfecho y cansado después de darle mil y una vueltas al titular con la sensación de haber hecho un buen trabajo. Al día siguiente, mientras trataba de digerir el zumo de naranja y el croissant de chocolate, casi me atraganto al leer el titular de mi texto. Mi tutor lo había modificado por completo. En ese momento me pasaron muchas cosas por la cabeza, pero una de las que vino a mi mente fue el pensamiento de Espinàs. Entiendo que agradezca que hasta cierto punto alguien sea capaz de criticarle o de plantearle mejoras en sus obras, pero al menos el escritor debe tener la potestad para decidir si decide aplicarlas o no. El trabajo intelectual también tiene dueño y los encargados de realizarlo deben gozar de un respeto por parte de los editores, que, al fin y al cabo, se dedican a exprimir la cabeza de los intelectuales con la única intención de obtener dinero ‘líquido’. El artista de la pluma debe saber defender sus ideas y sus pensamientos, en definitiva, su obra, que para eso es el autor y para eso existe la firma, para distinguirse de los demás.

Entrevista al Secretari d’Organització del PSC, José Zaragoza

"Jo no vaig defensar la candidatura de Montilla a les eleccions del 2006"

- Quina valoració fas de la consulta independentista del 10-A i què opines de la participació de l’ex conseller Castells?
Nosaltres sempre hem respectat qualsevol activitat política. Els partidaris de la independència de Catalunya tenen el dret d’organitzar-se democràticament i expressar el que pensen i senten. I sobre el conseller, sobretot respecte a les llibertats individuals. Una altra cosa, són les decisions que pren el PSC com a organització.

-Decisions com la de promoure l’abstenció en el referèndum?
Hem deixat que la gent faci el que vulgui personalment però nosaltres, políticament, no hi hem participat perquè considerem que és un plantejament que correspon a una realitat concreta. Creiem que a la gent no se l’ha d’enganyar. No se’ls pot dir que passaran coses que després no passen. Hi ha gent que juga a l’engany i al camuflatge.

- El proper 22 de maig són les eleccions municipals. Què n’espera?
Cada poble és un món i per tant, els resultats seran molt diferents. A cada municipi l’afecta una sèrie de problemes i de realitats polítiques concretes. En els 947 municipis de Catalunya hi ha governs de totes les formes i colors. Nosaltres governem en alguns pobles amb CiU, altres amb ERC, altres amb ICV, etc. El resultat de les eleccions s’ha de jutjar municipi a municipi. Estic convençut que les municipals ens aniran molt millor del que ens van anar les autonòmiques. Guanyarem, i guanyarem bé.

- Les enquestes no són massa optimistes amb Jordi Hereu a l’hora de mantenir l’alcaldia de Barcelona. És el candidat adient?
Hereu ha demostrat que és un candidat que no es rendeix. És un candidat convençut del seu model de ciutat, convençut de les seves respostes polítiques. Fa un combat polític que és el que busca la gent en temps de crisi, que els polítics no es rendeixin. Les enquestes només descriuen una realitat, que la batalla entre socialistes i CiU per l’alcaldia, existeix.

- Creu que aquesta batalla hagués estat més fàcil amb Tura com a candidata?
En el moment que tots els afiliats trien quin és el millor candidat, aquesta és l’elecció del PSC. Els altres partits haurien de democratitzar-se internament. Es tanquen en cúpules més reduïdes que dificulten el consens polític en la presa de decisions.

- Creu que les coalicions que hi haurà entre partits independentistes i CiU suposaran un entrebanc pel PSC?
No, perquè a nivell local, en les dues últimes cites electorals el món independentista ha quedat aglutinat amb ERC i no va significar cap problema. Els conflictes polítics han provocat escissions, el que abans era el col•lectiu d’ERC ara han passat a ser dues o tres fórmules. Per una banda, la coalició d’ERC amb Laporta i Reagrupament; per una altra, Solidaritat i per últim tens el fenomen de la CUP. Són batalles que a nosaltres no ens afecten.

- Què creu que va fallar per treure uns resultats tan negatius a les autonòmiques?
Les derrotes polítiques són conseqüència d’un conjunt de fets. Nosaltres vam haver de fer front a la crisi econòmica global i a la crisi d’un model de reforma autonòmic: la relació Catalunya – Espanya. Ens va fallar el context. El que et salva quan hi ha crisi és tenir líders polítics forts i, en aquell moment no el teníem.

- Després de les eleccions vostè va dir que el Govern de CiU seria més dèbil que l’últim tripartit. Ara ja han passat 100 dies, quina és la seva valoració?
El tripartit tenia majoria al Parlament i no va perdre cap votació en els 7 anys de govern. Va fer un pla de govern, el va elaborar i el va executar. El tripartit era parlamentàriament i políticament fort, després pot ser que perdés mediàticament, però des del punt de vista parlamentari era un govern fort. El govern de CiU està en minoria. Té la debilitat que quan realitzi una proposta de llei haurà de buscar aliats que vulguin recolzar la proposta o que CiU hagi de rectificar-la de manera que tingui recolzament parlamentari.

- En clau successòria, per quin candidat et decantes per substituir Zapatero? Per Chacón o per Rubalcaba?
Primer de tot han de presentar-se. Una cosa és fer especulació periodística i una altra cosa és que ells decideixin presentar-se. Hi ha un problema afegit, no tant polític sinó més aviat personal; sóc molt amic dels dos, per tant tindria una contradicció personal molt bèstia.

- En el cas que Chacón passés les primàries. Creus que seria contraproduent pel PSC? No creus que té molta desavantatge quant a currículum polític amb Rubalcaba?
Si Chacón guanya les primàries pot passar a l’opció de ser escollida com a Presidenta d’Espanya. En el cas que fos així, té coses que no té Rubalcaba. Seria la primera vegada que una dona es presenta com a presidenta, que suposaria un canvi molt important. Si la Chacón fos candidata, més gran que el handicap de ser catalana, tindria el handicap de ser dona.

- El fet de ser dona no podria ser un distintiu positiu?
Podria, però la meva opinió és que no, almenys en aquesta societat. Durant molts anys s’han fet reformes molt intenses, però encara queda molt de camí per normalitzar aquest país des d’un punt de vista de la igualtat entre sexes. La meva percepció és que la gent jove és més masclista que la meva generació.

- Deia abans que vel PSC vol influir a Espanya. Però Espanya s’ha dedicat a retallar l’Estatut o els drets de Catalunya. Quina política ha de fer el PSC per poder satisfer a la gent?
El PSC ha aconseguit el major grau d’autonomia en tota la història de Catalunya. És cert que han retallat algunes competències però ara és quan més en tenim. Has de mirar d’on parteixes i replantejar-te si retrocedeixes o avances. L’Estatut, encara que hagi patit retallades, ha atorgat moltes competències que abans no hi eren. És cert que no ens han donat tot el que volíem, i això provoca frustració, però no menys cert és que no ens han tret res del que ja teníem.

El pacte amb Espanya per avançar amb les reformes autonòmiques ha fracassat i quan això succeeix apareix la ruptura que és el que està passant en aquests moments. Però això no significa que el camí del trencament sigui clar i diàfan. Per exemple, el diumenge es fan unes votacions sense validesa, va una gent que vota que si, com el President, però després votarà que no al Parlament.

- Quins objectius planteja el PSC en la seva relació amb Espanya?
El que diem que fem, ho fem. CiU fa el mateix que nosaltres però no ho diu. Negocia amb Espanya, amb el Congrés, amb el Govern, el mateix que fem nosaltres. No és tan diferent la conversa que el Zapatero té amb Mas que la que té amb Montilla. Diferències sobre el que es fa no hi ha, sobre el que es diu si. El nostre model és intentar ser coherents, d’avanç autonòmic, un model federalista, de reforma de l’estat de les autonomies. El PSC mai donarà suport a un govern del Rajoy.

- Respecte el que va dir l’ex conseller d’educació, Ernest Maragall, que vostè, Miquel Iceta i Josep Montilla havien de deixar la direcció del partit. Què n’opina?
A l’octubre l’abandonarem. El debat en el PSC no és sobre la direcció sino sobre quina és l’alternativa política fa i quin serà el seu lideratge. Precisament el problema és que falta gent. Entenc que la gent pensi que sobren moltes persones de la direcció, però el nostre problema és que el govern va fracassar

- Dius que va fracassar el lideratge. També va ser un fracàs de projecte, no?
Evidentment, si la gent no et dóna confiança vol dir que el projecte que tu has dut a terme no els ha agradat. Ara, acceptem el nostre fracàs, però pensem que la gent s’ha equivocat en part. L’anterior govern va fer una retallada del 10%. No és el model de finançament. Al 2010 vam haver de baixar els ingressos als funcionaris; però d’això la gent no se’n recorda. Però ara aquests han arribat i volen retallar un 10% de la sanitat pública i l’educació. Aquest govern està utilitzant les retallades per fer les seva opció política legítima. Els seus compromisos electorals. Tenen una ideologia política conservadora en la que intenten retallar educació i sanitat pública per passar-ho a la privada

- Segons el PSC, quines són aquestes alternatives per no reduir despesa en sanitat i justícia?
El que vam fer l’any passat. Els socialistes vam votar a favor de l’augment de l’IVA que ha augmentat els ingressos de la Generalitat, a més de reduir els salaris dels funcionaris. Si et toca retallar, tu has d’escollir prioritats i ells han escollit unes altres en funció d’una ideologia. La nostra prima la defensa de les polítiques socials i ells tenen unes altres prioritats. Totes són legítimes.
- Què opina que s’hagi donat la creu de Sant Jordi a Duran i Lleida?
Normalment la creu de Sant Jordi s’atorga a gent que està jubilada. Potser és una voluntat de jubilar-lo. Hem sembla fora de lloc que li donin.

- El teu retorn com a cap de campanya del PSC ho entén com un fracàs de Jaume Collboni?
En absolut. En Jaume va haver d’afrontar una campanya molt difícil. La decisió de que fos el responsable va ser que es volia fer una diferent a les que s’havien fet fins ara. Però les campanyes no són màgiques, són com unes maquinetes, serveixen per treure la punta a un llapis però si no hi ha llapis, no podràs treure-li la punta; a vegades també se’t pot trencar la punta o també et pot fer bé la punta. Una campanya et pot fer perdre però no guanyar, si guanyes és per les condicions.

- Joan B. Culla creu que el PSC s’hauria de desmarcar més del PSOE. Què creu?
El PSC i el PSOE són dos projectes diferents. Tenim en comú la voluntat de construir una Espanya progressista. Culla és de convergència i el que pretén es debilitar el socialisme, fragmentar-lo. També era l’objectiu de Pujol, partir el socialisme democràtic a Catalunya. Si el PSC i el PSOE es trenquessin, l’hegemonia de Convergència a Catalunya seria definitiva.

- On es situa dintre del socialisme?
Jo sóc moderat en tot. Sóc partidari d’un socialisme democràtic.

- Si poguessis escollir entre el millor Montilla i el millor Maragall, quin seria el teu candidat pel PSC?
Jo sempre vaig ser partidari de que en Maragall fos candidat. Vaig ser la ultima persona que al 2006 va defensar Maragall. La persona que em va convèncer de que Montilla era el candidat adient va ser Antoni Castells. Jo no vaig defensar la candidatura de Montilla perquè entenia que Maragall era el més adient.

Un tsunami necesario

Hoy se cumplen cien días del mandato de CiU en la Generalitat. Cien días desde que Artur Mas preside o recorta en Cataluña y en los que la oposición se ha visto condenada a ver cómo deshacía parte de su legado. Las medidas que se han tomado en este periodo de tiempo no han sido tan creativas como se esperaba, sino que se han basado en guillotinar lo que los dos ‘tripartits’ habían realizado en las dos legislaturas precedentes. La situación económica de la Generalitat, al borde del colapso, invitaba sin duda a recortes como los que el gobierno de Mas ha llevado a cabo estos meses. Lo que no sabemos es si se habrá utilizado esa excusa para acabar con parte de la obra del ‘tripartit’ que quizá no tuviera un coste excesivo y que dotase de un buen servicio a los ciudadanos.

Volvamos, pero, a las tijeras, las protagonistas de este centenario. Del tijeretazo no se ha librado casi nada. Desde la sanidad hasta la justicia pasando por la cultura o las infraestructuras, todo se ha visto afectado por las cuchillas del Ejecutivo catalán. La obra faraónica del tripartit, la L9, también se ha visto afectada y como este, otros proyectos sociales que habían en marcha. La ley estrella de estos cien días de mandato, la supresión de los 80 kilómetros por hora en los alrededores de Barcelona, no deja de ser eso, la destrucción de algo que ya estaba hecho. CiU arrasa con todo cual tsunami. Pero esta vez la ola gigante estaba prevista y la población al corriente. Es más, era una desgracia necesaria para evitar la debacle económica catalana propiciada por los siete años de derroches y excesos de la izquierda.

La propuesta estelar de CiU en las pasadas autonómicas era el pacto fiscal y eso requiere mucho más que cien días para poder desarrollarlo, entre otras cosas porque no depende sólo de su voluntad. De momento, Mas se ha dedicado a limpiar la casa y a dejarla presentable para cando llegue el momento de la verdad, en las próximas elecciones generales, cuando podrá pedir y exigir a Madrid un concierto económico a cambio de un apoyo que se aventura decisivo para poder gobernar en España. Será entonces cuando se podrá empezar a evaluar la acción de gobierno de Mas, cuando se vea si puede o no desarrollar todo lo que prometió y tenía previsto. De momento y aunque sea impopular, recorta, que no es poco.

La democràcia que ve

El proper 22 de maig se celebraran eleccions municipals a l’Estat espanyol. Segons l’INE, a Espanya hi ha un total de 8.116 municipis que hauran de decidir sobre quin serà el seu futur polític. En les darreres municipals, al 2007, hi va participar el 63,27% de la població, lluny del 75% que va votar a les eleccions al Congrés dels diputats al 2008. Els polítics aprofitaran durant la campanya per fer una crida als ciutadans per tal que dipositin la seva confiança a les urnes, però, serà una confiança real i honesta?

El que hauria de ser una festa, encara més a Espanya per la seva difícil història democràtica, es convertirà en un lúgubre enterrament. Un sepeli de gangsters més proper a l’ambient mafiós i escabrós de ‘El padrino’ que a unes eleccions democràtiques i és que la corrupció estarà present de manera notable als comicis. La corrupció dels polítics a Espanya va, desgraciadament, molt més lluny del greu i mediàtic cas Gürtel i és que a les llistes que es presentaren a les alcaldies hi haurà més de 100 candidats implicats en causes judicials, és a dir, imputats. Des de corrupció o prevaricació urbanística fins a concessions d’obres il•legals passant pel tràfic d’influències. Tot val en el món de la política municipal. A Catalunya hi ha diversos exemples com el del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Badalona, Ferran Falcó o el de l’alcalde del municipi tarragoní de Querol, Miguel Uroz.
Malauradament la corrupció no entén de colors i cap partit escapa a aquesta lacre que s’ha instaurat en la societat política i que contemplem amb indiferència.

Els polítics pretenen recuperar la confiança perduda dels ciutadans i animar al vot popular, però si pensen que posar en les llistes de les municipals a més de 100 implicats en processos judicials oberts estan molt equivocats., o no? O és el que vol la nostra societat? Ens dóna igual l’honestedat del nostre món polític? Potser és que l’assiduïtat d’aquest tipus de casos ens ha fet veure la corrupció com quelcom normal i per això ens resignem a rebre-la com un càstig diví inapel•lable. Les manifestacions per retallades són molt populars però les protestes públiques contra la corrupció no ho són tant. La indiferència ciutadana respecte l’actuació política pot matar la nostra democràcia, la democràcia que ve.

Entrevista a Meritxell Borràs

Meritxell Borràs i Solé. Llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Barcelona i màster en Gestió Empresarial. Ha treballat com a Product Manager per als laboratoris Menarini i Almirall. Actualment compagina el càrrec com a regidora a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat per Convergència i Unió i diputada al Parlament de Catalunya per la mateixa formació.


“NO HEM DE FER UN MANHATTAN DE L'HOSPITALET”

On vas viure la teva infància?
Tota la meva vida està vinculada a l’Hospitalet, també la meva infantesa. De petita anava al col•legi Patufet Sant Jordi. Només sortia de la ciutat a l’estiu, quan anava amb la família a passar algunes setmanes a Santa Eulàlia de Ronçana al Vallès, prop de Granollers.

Per què et vas decidir a estudiar farmàcia?
Tenia molt clar que m’anaven millor les ciències que les lletres i d’una forma bastant madura vaig acabar decidint-me per farmàcia, més per eliminació que perquè fos la carrera de la meva vida tot i que després m’ha donat opcions professionals interessants.

Com...
Al finalitzar la carrera vaig estar treballant en farmàcies. Més tard vaig entrar a treballar a en un laboratori farmacèutic a l’empresa Menarini durant més de vint anys i després vaig anar-me’n a un altre laboratori, a l’empresa Almirall, durant dos anys.

Quina era la tasca que desenvolupaves a les farmacèutiques?
Jo feia de Product Manager. Era l’encarregada i la responsable de fer el màrqueting dels productes que en aquell temps estaven sota la meva òrbita.

Com entres en política?
Em ve de família. Vaig endinsar-me en aquest món perquè vaig néixer en una família molt polititzada. Bàsicament pel meu pare però també per la meva mare. El meu pare és un home compromès amb el país i durant el franquisme va participar en diferents mogudes, el que es feia en aquella època des de la clandestinitat.

El teu pare t’ha transmès, doncs, aquest esperit polític?
I tant. De fet, el meu pare va ser un dels fundadors de Convergència. Ha sigut una persona implicada en la reconstrucció nacional del país i a casa la política sempre s’ha viscut d’una forma intensa.

Quins van ser els teus inicis polítics?
Als 18 anys vaig a entrar a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, de Convergència, i des d’aquell moment sempre he estat activa en el partit. No considero que hagi donat cap pas concret per entrar en aquest món, crec que en la política hi he estat des de sempre.

La política no és cosa de nens. No avorries de petita el fet de viure en una família tan polititzada?
Pot semblar sobtant però no. Mai he rebutjat l’ambient polític. Als avis no els agradava que la família estigués tant polititzada, perquè ells van viure la guerra civil de prop. Sempre deien que algun dia passaria alguna cosa a casa.

Les àvies... Què en són de patidores!
Ja ho crec. La meva àvia patia molt per tots, però especialment per mi. Jo era la que tenia més neguit polític de tots els cinc germans, i sempre tenia l’àvia preocupada al meu darrere.

Quin ha sigut el teu referent polític?
Tinc molts referents polítics però el que més em va arribar era, sens dubte, Francesc Macià. Després aprofundeixes i coneixes Prat de la Riba i altres personatges que han crescut després com el President Pujol. Un referent que no és propi és Juan Maria Atutxa.

Què és el que admires d’Atutxa?
Ha fet un paper molt difícil al País Basc pel camí del mig. Va perseguir ETA per una banda i això li va costar que ETA el perseguís. A més d'ETA, també el va perseguir la justícia espanyola perquè representava que li seguia el joc a ETA. Normalment un només està perseguit per tothom quan aconsegueix passar la maroma pel carrer del mig. Per mi això és admirable.

Ets diputada al Parlament i compagines el càrrec amb la regidoria a l’Ajuntament de L’Hospitalet? És fàcil compaginar les dues feines?
Una cosa em treu temps de l’altra i a l’inrevés. Tot i que és cert que cada càrrec em permet desenvolupar millor l’altre. Al Parlament porto temes laborals però jo he fet iniciatives parlamentàries per acabar de desenvolupar la política municipal que considero que seria interessant de dur a terme en la meva ciutat. I al revés, des de l’ajuntament també he fet polítiques que al Parlament també han tingut el seu sentit perquè són més d'àmbit sectorial.

Si haguessis d’escollir entre un dels dos càrrecs, amb quin et quedaries?
De moment no he hagut de fer-ho i per tant no em pronunciaré.

De què estàs més satisfeta de la teva tasca com a regidora?
De la proximitat que he pogut tenir amb la gent. He conegut problemes que abans no coneixia. M'he assabentat de realitats de les quals algunes les he pogut solucionar i altres que no. Coneixes de més a prop el que són les situacions de les persones de la teva ciutat. El càrrec com a regidora m'ha permès tenir una visió molt més real de la meva ciutat.

De quina iniciativa Parlamentària estàs més orgullosa?
Sempre penses que de les lleis. Les lleis en l’àmbit del comerç i en les relacions laborals. Quan fas aquestes lleis sempre penses que allà hi ha una cosa més profunda que una simple pregunta que et dóna molta més fama però que és molt més insubstancial.

Has tingut mai alguna pregunta que t'hagi atorgat certa fama?
La cosa més absurda és a vegades la que té més ressò. Vaig fer una pregunta a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (l’actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) per saber si veien adequat que Manuel Fuentes pogués compaginar un programa informatiu a la Ràdio Nacional de Catalunya amb un altre programa que volia fer a la televisió privada de temàtica totalment diferent.

Què va passar?
Un enrenou. Ell va fer una carta al diari i jo li vaig contestar, etcètera. Allò va donar molt de joc. A vegades una simple pregunta pot muntar un escàndol.

De cara a les properes eleccions municipals. Creus que Convergència repetirà a L’Hospitalet el resultat de les darreres autonòmiques?
Ja ho veurem. Els resultats de les eleccions al Parlament i les municipals mai són paral•lels però si que hi ha uns corrents que influencien en la votació. Jo espero i percebo que hi haurà una pèrdua de la majoria absoluta per part del PSC i que podrem aprofundir en la democràcia a la ciutat.

Pactaries amb el PSC si Convergència esdevingués un partit frontissa?
Perquè això sigui possible primer necessitem que els socialistes perdin la majoria absoluta. Durant 32 anys han fet i desfet sense que la resta de grups de l’oposició poguéssim dir la nostra. Les nostres preguntes no tenien respostes. Amb aquesta opacitat no arribem enlloc.

Quina és la ciutat que vols per L’Hospitalet?
Vull una ciutat més pensada per les persones, que resolgui els seus problemes. Aquest Consistori ha estat obsessionat durant molts anys pel urbanisme i aquest àmbit ha arribat al seu topall màxim. Hem de fer una ciutat més humana, pensada pels problemes de la gent. Es poden fer coses en l’àmbit del món laboral, dels serveis de les persones, etcètera. No hem de fer un Manhattan de L’Hospitalet.

L’Hospitalet és una ciutat d’acollida d’immigrants. Quines han de ser les polítiques que s’haurien de seguir amb la població estrangera?
S’ha d’anar pel camí del mig. Tots, i això passa també per les persones que han vingut de fora, han de ser conscients que hi ha uns drets i uns deures. En aquest país tenim unes lleis i uns costums que s’han d’aprendre i fer propis. A partir d’aquí també hi ha els drets de la societat, que són molts, i que s’ha de possibilitar que els tinguin.

No consideres un toc d’atenció a les polítiques d’immigració l’auge que va tenir Plataforma Per Catalunya a L’Hospitalet en les darreres eleccions al Parlament?
Auge és una paraula massa forta per a una plataforma que no ha aconseguit entrar al Parlament. No li vull donar aquest crèdit. Espero que no aconsegueixi fer forat en la població.

Si hi hagués una consulta popular sobre la independència a L’Hospitalet, votaria?
I tant.

Per què no la promouen des de CiU? No és un moviment hipòcrita?
No crec que sigui hipòcrita. Hi ha àmbits en els quals no som els polítics qui hem d’impulsar sinó que és la societat la que ho ha de fer. Sinó acaba sent l’acció d’un grup determinat. Si aquest tema és tan important ho ha de ser tan o prou important perquè tiri endavant, no ha de ser propietat de ningú.

T’has posat sostre a nivell polític?
Sóc poc planificadora però també penso que segurament en política ni en la vida tampoc t’has de posar barreres. No sóc una persona que hagi planificat la seva vida professional. Tampoc penso que hagi de dir fins aquí, no m’agrada posar-me limitacions.

Et veus retirant-te de la vida política?
No ho crec. Continuaré, si puc, treballant després de jubilada. Aquest no és un país normalitzat i per tant el meu compromís seguirà sent, cal normalitzar Catalunya.

Ducha de masas

Era media mañana cuando un taxi se detuvo ante el número 7 de la calle de la España Industrial. De su interior salió un matrimonio anciano, que a duras penas podía andar, y su hijo, que hacía las veces de acompañante. Mientras se dirigían hacia la entrada del antiguo edificio, el anciano empezó a buscar con ahínco en su cartera algo que parecía no encontrar. Con algún que otro problema por su reducida movilidad, ascendieron por unas turbias y transitadas escaleras y llegaron al principal, donde se encuentra la sede del PSC en el barrio obrero de Sants. Tras entrar en el local se colocaron escrupulosamente en una fila que, por sus componentes, parecía del imserso. Al final de la acumulación de ancianos había una mesa con cinco interventores serios y ávidos de documentación. Un par de urnas presidían la mesa; Simpatizantes y Militantes, rezaba cada una de ellas. El ambiente había pasado de ser hostil, en la fachada había manchas de pintura roja fruto de algún acto vandálico, a ser alegre y jovial. Los abuelos y abuelas, con ElPeriódico en mano no paraban de charlar distendidamente, tanto, que en más de una ocasión hubieron de llamar la atención los interventores porque aquello parecía más el hogar social del jubilado que unas primarias. Pero ellos erre que erre, a lo suyo. Iban y venían, sin prisa pero sin pausa. La cola discurría con cierta fluidez hasta que un Volkswagen negro se paró justo donde antes se había detenido el taxi. De él bajó el todavía alcalde, Jordi Hereu. Vestido con un austero traje gris, una camisa oscura y sin corbata, el aspirante a alcaldable de Barcelona daba el pego en el barrio obrero. Hereu entró en la sala y toda la fila se giró hacia él. Los últimos fueron entonces los primeros. Los primeros en agasajarlo, en animarlo, en felicitarlo, en hacerse fotos y en comentarle sus ideas, sus proyectos, sus sueños. Entre aquellos ancianos Hereu se dio un baño de masas, más bien una ducha, porque solo estuvo quince minutos en el local de Sants. Cuando se cansó de recibir los halagos, sabedor de que aquel feudo no se le escaparía de las manos, salió con caminar tranquilo junto a su mujer y se dirigió de nuevo al coche, escoltado por sus agentes de seguridad. Con su éxodo volvió la calma a la sede socialista y la fila giró de nuevo para prestarle atención a las urnas. Los primeros volvieron a ser los últimos. Poco después un matrimonio mayor bajaba las escaleras con ayuda de sus bastones y la compañía de su hijo. El anciano sacó su cartera y metió en ella el carné de militante socialista, que antes buscaba desesperadamente. Subieron al mismo taxi que apenas veinte minutos antes les había dejado allí y, como si no hubiera pasado nada, desaparecieron por la transitada calle de Sants.

Puritanismo diplomático

Hace apenas un par de meses, antes de que empezaran las revueltas en el mundo árabe, nadie en el mundo occidental (ni la ONU, ni la Unión Europea, ni EEUU) alzaba la voz o denunciaba lo crueles que eran las dictaduras que imperaban, desde hace décadas, en el norte de África. Los regímenes autoritarios de Túnez, Egipto y Libia, entre otros, contaban con el visto bueno de occidente, que apoyaba, tanto a nivel militar como político, las dictaduras de Zine Ben Alí, Hosni Mubarak y Muamar El Gadafi. Desafortunadamente para estos tiranos, los apoyos políticos son como las palabras, se las lleva el viento a las primeras de cambio. En cuanto apareció el primer indicio de revolución popular en Túnez, desde Europa se pusieron el velo integral –ahora que está tan de moda- tratando de esconderse y evitando posicionamientos comprometidos. Primero vino Túnez, después Egipto y todo hace indicar que la Libia de Gadafi será la próxima en caer.

Cuando la revuelta tenía visos de triunfar en Túnez, la actitud occidental cambió drásticamente. Se quitaron el velo y empezaron a clamar justicia y a prometer duros castigos contra los líderes atroces de esos pobres países. Ese ejercicio de hipocresía diplomática no es más que una muestra extrapolada de lo ruines que pueden llegar a ser las personas. Occidente tendió la mano a los tiranos norteafricanos durante décadas, aún sabiendo que sus políticas no entendían de derechos humanos, y sólo les retiró su apoyo cuando las dictaduras se vinieron abajo por el clamor popular. Ahora, alardean y presumen de ser los grandes defensores de la democracia y los justicieros de los criminales. Después del bombardeo de civiles que protestaban en Trípoli contra el régimen de Gadafi el pasado lunes, desde la ONU se rasgaban las vestiduras afirmando que el líder libio puede ser acusado de "crímenes contra la humanidad". ¿Acaso no cometió el régimen libio crímenes atroces y dignos de ser juzgados por un tribunal internacional durante su dictadura?

El puritanismo diplomático le hace daño a occidente, nos hace daño a todos. Mostrar indignación y clamar justicia al cielo después de ser cómplice de unas tiranías tales como las del norte de áfrica no es más que el viejo truco de tirar la piedra y esconder la mano. Occidente tiene valores y principios suficientes como para evitar este tipo de comportamientos deleznables, impropios de una sociedad desarrollada.