“ESTAVA FET UN COMUNISTA, PERÒ AMB EL TEMPS APRENS A RELATIVITZAR LES COSES”

Pablo Carratalà Pérez. Llicenciat en sociologia, ciències polítiques i antropologia. Professor a la Facultat d’Infermeria de la Universitat Pompeu Fabra a Mataró. També dóna classes als Mossos d’Esquadra. Va col•laborar en projectes socials a Guatemala després de la guerra civil del país. Pròximament marxarà a Bolívia per tal de continuar ajudant a millorar les situacions precàries en les que viuen molts ciutadans d’Amèrica del Sud.


Sociologia no és una carrera amb la que els nens somien de petits. Per què et vas decidir a estudiar-la?
És evident que cap nen creix pensant que vol ser sociòleg i jo no vaig ser una excepció. Em vaig decidir per estudiar-la perquè al meu entorn era una carrera popular. Al institut estava envoltat de gent que estava molt preocupada per la societat en general, a nivell de compromís polític i per les coses que passaven a la societat. Jo tenia aquesta sensibilitat desenvolupada i em vaig llençar.


Per què creus que la sociologia i els sociòlegs tenen, en general, tan mala imatge?
Suposo que en part per la imatge que donem a la universitat. Els estudiants de sociologia acostumen a ser els més compromesos amb les diversos qüestions polítiques i socials i la premsa els titlla d’antisistema.

Però té gaire futur?
La sociologia està bastant infravalorada. Hi ha molta gent que s’hi dedica i té moltes sortides. Hi ha sociòlegs a les empreses, a l’administració pública, a les campanyes publicitàries, les polítiques públiques, les polítiques socials...

Et veus fent carrera política?
M’agrada la política, m’interessen les qüestions i el pensament polític però a mi no m’interessa gens el ‘politiqueo’. No tinc cap interès en crear cap associació de moment per tal de fomentar una opinió política, tot i que penso que alguna cosa de política en faig.


Alguna cosa com...
He participat en associacions de solidaritat política en països de llatinoamèrica i també en alguns moviments socials. M’interesso per la política dels moviments socials, el moviment okupa, els antisistema (com diuen els periodistes), etcètera.

Estàs fet un antisistema?
Fa uns anys si que ho era, estava fet un comunista però amb el temps aprens a relativitzar les coses. Amb el moviment antisistema comparteixo algunes idees com el moviment per una vivenda accessible, una universitat pública de qualitat, etc.

Què feia un sociòleg com tu a Guatemala?
Allà vaig treballar amb l’Associació d’amistat amb el poble de Guatemala. Cada any envien gent allà per l’estiu en una tasca de solidaritat política. Tenia una doble vessant, una més social (fent projectes de desenvolupament, sanitari, social) i altre més política que consistia en enviar brigadistes en comunitats que estan en conflicte amb l’exèrcit.


En què consistia concretament la teva tasca social a Guatemala?
Vaig anar a fer acompanyaments a comunitats que havien estat desplaçades dels seus llocs d’origen i que s’havien assentat en zones que no estaven civilitzades. Vam col•laborar amb temes socials i escolars.

I la política?
La branca política duia a les persones a fer una funció d’escut humà. A Guatemala hi ha grans latifundis i molts camperols que no tenen terra on treballar. Els camperols ocupen aquestes terres i entren en conflicte amb els propietaris. Els militars i la guàrdia privada els pressionen i assetgen amb segrestos i fins i tot assassinats. El que fa aquesta ONG és enviar blanquets occidentals per fer d’escut humà. A les comunitats on hi ha la presència de blancs occidentals no els toquen, no molesten tant.

A Barcelona, no col•labores amb cap entitat social?
No. A casa no participo en cap organització que tingui com a objectiu augmentar el benestar social. No vol dir que no conegui persones que puguin estar en una situació precària, que en conec moltes.


Ets dels que se’n va a arreglar la casa del veí abans que la seva?
Si t’ho planteges així, sí. A Barcelona hi tinc relació amb aquest món però des d’una altre vessant. No tinc una relació d’ajuda sinó d’estudi o d’anàlisi d’aquests processos d’exclusió social i marginació.


Creus que el treball d’aquestes entitats és realment útil?
I tant. És necessari que hi hagi persones que es dediquin a aquest tipus d’ajuda però el que s’ha de canviar és el sistema en general. La feina que fan les ONG és com anar arreglant, anar posant pegats a tots els conflictes que neixen fruit de disfuncions que produeixi el sistema. Jo estic en la posició d’atacar més el funcionament del sistema.


Quines disfuncions té per a tu el sistema?
Vivim en un sistema que impedeix que totes les persones tinguin la possibilitat d’accedir a recursos per sobreviure i per tenir un mínim de benestar. El sistema econòmic i polític no assegura aquest principi bàsic.


Hi ha altres models que podrien substituir l’actual?
Evidentment que existeixen altres possibilitats i alternatives, tenim tota la història per veure exemples de com urbanitzar les coses. Si les coses funcionen així és perquè no deuen poder funcionar d’altra manera. La gent té un pensament fàcil, si les coses són així és perquè així hauran de ser. Però, per exemple, es podria generar un sistema de redistribució de la renda que fos molt diferent.


Creus realment en algun sistema paral•lel que pugui evitar totes les disfuncions del capitalisme?
No és una qüestió de grans models sinó de petites coses. Es tracta de que existeixi un sistema que permeti que la població accedeixi a recursos, d’assegurar el reconeixement de les persones i els seus drets.

Consideres preocupant la falta d’iniciativa social i política en la societat occidental?
Penso que és normal. No és sa que la gent estigui tan despreocupada en una societat democràtica, però és normal, perquè en el fons vivim en una societat que d’això es tracta, de no preocupar-se. La gent està molt individualitzada, es preocupa molt del seu entorn immediat, del seu primer cercle de relacions, més enllà poca cosa importa. Estem en una societat consumista, si tu i els teus esteu bé, tot està bé.


Podríem dir que hi ha una manca de consciència global?
La gent viu la seva vida. És cert que hi ha una manca de consciència global pels problemes que ens envolten. En aquest sentit penso que no és un bon indicador perquè entenem que vivim en una societat democràtica que hauria d’implicar que la gent s’ocupés del seu destí, de la seva política i dels assumptes que ocupen a la seva comunitat.


La indiferència de la societat a Espanya, és més elevada que a la resta de països?
La gent té una capacitat de resistència que no pot vessar. El que passa és que a Espanya aquesta resistència és encara més forta. Aquí amb futbol i Gran Hermano ja estan contents. És el Panem et Circenses de l’imperi romà.


Tothom diu sempre que les noves generacions són pitjors que les anteriors. Com veus tu la joventut d’ara?
La sensació que tinc és que hi ha coses bones i coses dolentes com de totes les generacions, però percebo que és una generació que està bastant alliberada.


No creus que els hi falta empenta?
Estem en el model social en el que és molt difícil que hi hagi iniciativa. Les persones són adaptatives al seu entorn i fan i deixen de fer en funció del que els hi toca viure. És això el que diferencia les generacions. El que fa que les persones siguin diferents són les circumstàncies de l’entorn. Una generació és fruit de les circumstàncies que li han tocat viure.


Els valors ‘ni-ni’ són interessants?
No em refereixo a aquest tipus de valors. Com menys capacitat té el sistema per integrar-te, més comportaments antisocials hi haurà. Quan tens 23 o 24 anys i no tens expectatives és normal que et dediquis a fer altres coses diguem-ne ‘antisistema’. Pots estar al sistema quan pots tenir una formació o no, quan pots tenir uns ingressos que et permeten seguir el ritme del sistema, quan pots treballar. Quan tot això no passa no pots comportar-te com pretén el sistema perquè no tens els elements necessaris per seguir-lo.

L’economia catalana entrarà en recessió el primer trimestre i tancarà l’any en negatiu

L’economia catalana entrarà en recessió tècnica el primer trimestre de l’any, segons preveu l’Indicador de Clima Empresarial de la Cambra (ICEC). El PIB català baixarà un 0,5% en comparació amb els darrers tres mesos de l’any passat, encadenant dos trimestres consecutius amb creixement negatiu.

Aquest retorn a la recessió es deu a la crisi que estan patint els països europeus, en especial Alemanya i França, principals receptors de les exportacions de la indústria catalana, que s’està veient molt afectada per aquesta caiguda de demanda. De tots els sectors, només els serveis, de la mà del turisme, podran escapar de la recessió.

Les perspectives econòmiques auguren que Catalunya acabarà l’any amb números vermells. Per tal de revertir la situació, s’haurà de lluitar contra l’elevat deute públic i l’excessiu estoc d’habitatge nou sense vendre. A més, segons l’ICEC, s’hauran de continuar diversificant les exportacions cap als mercats emergents i s’hauran de facilitar els crèdits a les Pimes, que pateixen greus problemes de finançament.

“El Telón: Ensayo en siete partes” Milan Kundera

- “Lo único que nos queda ante esta irremediable derrota que llamamos vida es intentar comprenderla. Ésta es la razón de ser del arte de la novela.”
Esta frase tiene, para mí, bastante sentido y razón. De entrada puede parecer una tontería pero luego uno se da cuenta de que en innumerables ocasiones de su vida cita a libros y obras para intentar explicar determinados comportamientos. Está claro que a veces la realidad supera a la ficción pero en un gran número de ocasiones no es más que una historia que bien podría suceder en la vida real y que, en ocasiones, pasa. Al final cuando el escritor habla de personas y de la vida está utilizando argumentos e historias que, probablemente, le hayan sucedido a alguien. En el fondo las novelas en las que hay personajes humanos sirven para intentar comprender más el comportamiento de la especie (aunque a veces sea un comportamiento totalmente incomprensible por parte del lector como podría ser el de Bastian en La Historia Interminable). A la vez que vemos que su comportamiento es antisocial y huraño, nos damos cuenta de que es una realidad que también está presente en nuestra sociedad y nos ayuda a comprender sus pensamientos y su manera de actuar.



- Fielding y sus ‘digresiones’
No me sorprende, para nada, que el escritor introduzca sus pensamientos y sus reflexiones (digresiones) a través de la story de la novela, quizá porque esté acostumbrado a ello. La novela es pues un texto con un alto grado de subjetividad porque se presta a las ideas y los pensamientos que su autor quiera exponer y verter en ella. Sin embargo, me parece que las digresiones a las que Fielding se refiere, son los pensamientos y reflexiones propias que se expresan en forma de soliloquio (en boca de alguno de los personajes). Creo que la novela (y cualquier historia en general) siempre ha tenido un argumento y que éste es lo que el autor ha querido mostrar y comunicar a los lectores. Las novelas, las historias, las películas, etcétera, tienen una idea principal detrás, que es la que el autor pretende que extraigan sus lectores, oyentes o espectadores. Considero que las famosas digresiones de Fielding van más encaminadas hacia el pensamiento político o filosófico que hacia otro tipo de cuestiones que una trama lleva intrínsecamente en su forma, como puede ser la idea principal de un relato.


- “Fielding no inventaba historias imposibles o increíbles; aun así, la verosimilitud de lo que contaba era su última preocupación; no quería deslumbrar a sus oyentes mediante la ilusión de la realidad, sino por el sortilegio de su fabulación, de sus observaciones inesperadas, de las situaciones sorprendentes que él creaba”.
No puedo estar más de acuerdo con el pensamiento de Fielding en este sentido. La literatura no es una rama más de la realidad. La novela no es más que un montón de páginas envueltas entre dos tapas. Lo que pasa dentro se queda dentro. No entiendo la obsesión enfermiza que tienen algunos de que la novela tenga que ser realista. Lo importante es que te sorprenda, te atrape y te cautive lo suficiente como para seguir leyendo. El buen autor es aquel que crea una novela verosímil de algo inverosímil. Kafka lo llevó a cabo a la perfección con La metamorfosis. Hizo de algo irreal y sorprendente, algo verosímil. Lo mismo logra Wilde con El retrato de Dorian Gray o el mismo Ende con La historia interminable.

- “La forma de cada pequeño objeto, de cada silla, de cada falda, quedó marcada por la proximidad de su desaparición (transformación). Entramos en la era de las descripciones. (Descripción: compasión por lo efímero; rescate de lo perecedero.) El París de Balzac no se parece al Londres de Fielding; sus plazas tienen nombre; sus casas tienen colores; sus calles, olores y ruidos; es el París de un momento preciso, un París tal como no era antes y tal como ya no será nunca más.”
Es sorprendente que este cambio esté marcado de una forma tan clara en la evolución literaria, puesto que cuando uno lee novelas no suele reparar en este tipo de detalles. No me parece raro que Fielding, al que no le importaba nada la verosimilitud de sus obras, no fuese detallista en el sentido de localizar la acción de la novela hasta el extremo de la ciudad, la calle, la hora, el olor, los colores y demás. No obstante, para los autores que creían y pretendían hacer un relato lo más ‘realista’ posible, este tipo de datos les echa una mano. Pero si para alguien es importante, es para el lector. Cuando lees una novela (sobre todo histórica) y sabes dónde está localizada, dónde sucede la acción, te lo imaginas de una manera totalmente diferente. En Nada, Carmen Laforet logra que te pasees por Barcelona de la mano de Andrea. Eso le da verosimilitud, le da credibilidad y facilita la imaginación del lector. Puede que una novela sin una localización clara y sin detalles sea buena y verosímil, pero el lector siempre agradece una descripción verosímil del lugar de la acción.

- “El novelista no es un lacayo de los historiadores; si la Historia lo fascina es porque para él es como un foco que gira alrededor de la existencia humana y que ilumina las desconocidas e inesperadas posibilidades que, cuando la Historia está inmóvil, no se realizan, permanecen invisibles y desconocidas”
Esta explicación sirve para ilustrar cómo en tantas ocasiones los novelistas se han fijado en acontecimientos históricos para dar rienda suelta a sus obras. No es que la Historia les apasione de por sí, sino que son los comportamientos humanos que este tipo de acontecimientos históricos provocan lo que realmente les fascina. La revolución francesa está repleta de ejemplos. Obras como Scaramouche de Sabatini o Historia de dos ciudades de Dickens no hacen más que narrar y explicarnos determinados comportamientos humanos que se desarrollan en un contexto revolucionario que afectó a las personas de manera radical. Se vio lo mejor y lo peor de ellas, como en muchas situaciones históricas comprometidas. Así pues, los acontecimientos de carácter histórico no son más que un panal al que los autores se acercan para coger la miel, para nutrirse de personajes peculiares e importantes y explicar sus actitudes y sus preocupaciones en esos momentos.



- “La vida es corta, la lectura es larga y la literatura se está suicidando debido a una proliferación insensata. ¡Y cada novelista, empezando por sí mismo, debería eliminar todo lo que es secundario, clamar para sí y para los demás la moral de lo esencial!”
Estamos ante de una autocrítica, para mí, muy acertada pero que se ve envuelta, como todo a nuestro alrededor, en un ambiente consumista. El autor escribe para ser leído y para ganar un dinero con el que poder vivir, no lo perdamos de vista. Lo que Kundera dice solo se lo podrían permitir los mejores novelistas, los más grandes. Sólo está al alcance de unos pocos desprestigiar parte de su obra para encumbrar otra parte. Los demás, el novelista medio, está condenado a publicar y publicar con la intención de subsistir. La vida no es corta, lo es si se compara con la cantidad de obras que uno pretende leer, que siempre son demasiadas. La mayoría de veces juzgamos pronto y mal a un autor. Nos leemos un libro y, si nos disgusta, ya no leemos nada más de él. De esta manera nos podemos perder otras obras verdaderamente interesantes, pero es el contexto histórico lo que nos delimita como personas. No tenemos más tiempo para leer del que disponemos para vivir.

- “El olvido no sólo trabaja durante las pausas, sino que participa también continuadamente, sin interrupción alguna, en la lectura; al dar la vuelta a la página, olvido ya lo que acabo de leer; no retengo sino una especie de resumen indispensable para la comprensión de lo que está por seguir, mientras se borran los detalles, las pequeñas observaciones, las fórmulas admirables.”
Desgraciadamente para el novelista, no toda la amplitud de su novela permanece perenne en el pensamiento y el recuerdo del lector. A pesar de eso, el autor es consciente de que eso va a ser así, lo que tiene que conseguir es que la idea general, la historia de su libro, quede en la memoria del lector de por vida. Con el olvido se constata que no todo lo que se escribe será recordado, pero todo lo que se escribe es fundamental para que algo, una parte del todo, sea recordada. El autor debe cuidar mucho todas y cada una de las palabras y expresiones utilizadas porque de el éxito individual de cada palabra y cada frase depende el triunfo del todo como novela.

- “Creemos prolongar la vida de una gran novela mediante una adaptación, y no se hace sino construir un mausoleo en el que sólo una pequeña inscripción en el mármol recuerda el nombre de quien no está ahí.”
Estas palabras no son más que un ataque de Kundera a las adaptaciones cinematográficas que se hacen de las novelas. Siempre he pensado que primero hay que leerse el libro y luego ver la película. El filme no es más que una interpretación de la novela, de las miles de visiones posibles que un libro puede tener. Leer es una actividad personal, subjetiva e interpretable, pero, sobre todo, individual.

Dos métodos y un único fin

Un burro. Ese es el recuerdo que tengo de la literatura que aprendí en el colegio. Me explicaron todos los autores habidos y por haber en la historia de España y de Catalunya, pero mi memoria se quedó con ese animal servicial aunque algo falto de luces. Evidentemente, el burro me viene a la cabeza por la obra de Juan Ramón Jiménez Platero y yo, que leí de forma voluntaria en tercero de ESO. Todo comenzó cuando me tocó exponer en clase la vida y obra del escritor onubense. Aprovechando que tenía el libro por casa, me lo leí para subir medio punto en la nota final del trimestre. La verdad es que no me enteré de mucho. Sé que había un burro y poco más. Sin embargo, el método de incentivar la lectura sin obligar a ella siempre me pareció estupendo. De un listado de obras, el profesor te daba la posibilidad de seleccionar la que quisieras y de subir medio punto si respondías con atino en un examen oral posterior a la lectura.




Otro método, que en mi caso se demostró menos efectivo, era el que empleaba el profesor de catalán. Nos obligaba a memorizar las biografías de los autores que, tras el examen, no tenían ningún tipo de utilidad. Es cierto que en algún momento de mi corta historia supe la vida, obra y milagros de autores como Víctor Català, Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit o Salvador Espriu. No obstante, cuando pasaba la fatídica fecha del control, mi cerebro hacía borrón y cuenta nueva.

Mi aprendizaje literario finalizó el pasado año en la facultad, cuando cursé historia de la literatura. Nunca podré estar más de acuerdo con una de las afirmaciones del profesor. “Lo peor que puede hacer un profesor de literatura es obligar a leer”. La teoría la tenía bien interiorizada, pero la práctica era muy diferente. Me tocó leerme Combray, de Marcel Proust, sin rechistar. A día de hoy puedo afirmar que se trata de uno de los libros más aburridos y anodinos que he leído en mi vida.

El profesor

Cada tres años surge casi de la nada el famoso informe PISA que no hace más que constatar la evidencia, que el nivel de conocimientos de los estudiantes españoles está muy por debajo del de la media europea. Pues bien, la aparición de dicho informe no es más que la excusa perfecta para que una parte de la prensa aproveche el momento para estigmatizar al sector estudiantil del país. Es entonces cuando se dibuja de forma sesgada y prejuiciosa una juventud en la que sólo los valores de la pereza, la desmotivación y la falta de trabajo imperan por encima del resto de principios. Ese sector de la prensa –no caeré en su mismo error de generalizar a un colectivo por unos pocos- debería buscar la raíz del problema en otro sitio, puesto que al fin y al cabo los estudiantes –una parte de ellos, ¡no generalicemos tampoco!- son los más interesados en aprender.

Es obvio que los cambios constantes en el sistema educativo español no favorecen, más bien dificultan, el aprendizaje de los alumnos y también el trabajo de los profesores. Ahora que surge la figura del profesor recuerdo que para que un alumno interiorice algún tipo de conocimiento debe haber alguien que se lo transfiera, esa es -o debería ser- la figura del maestro. Sin embargo, el concepto clásico de profesor ha variado mucho con el paso de los años y ahora no se contempla como el ente transmisor de sabiduría que era antaño, sino que se tiene de él una imagen prejuiciosa. El profesor es el funcionario perfecto: tres meses de vacaciones, innumerables ventajas, horas libres entre clases, etcétera.

Muchos de los alumnos a los que la prensa cataloga de vagos e irresponsables quieren y desean aprender pero se encuentran –en ocasiones, no siempre- con profesores que se explican como un libro cerrado o que no logran motivarles para que adquieran más conocimiento del preestablecido, que rara vez se asume. Una parte del profesorado –no toda- se ha establecido en la comodidad del sistema funcionarial y se dedica a cumplir su horario laboral. El conformismo en alguien que debe explicar y fomentar el aprendizaje y la formación deberían estar prohibidos. El informe PISA juzga a los estudiantes y su nivel de conocimientos, pero ¿quién evalúa a los profesores que son parte directa del éxito o fracaso de sus discípulos? Basta una pregunta a los alumnos para saber qué profesor logra motivar y sacar lo mejor de sí de los estudiantes y cuáles no logran ese objetivo. Ser profesor es mucho más que saber, ser profesor consiste en saber explicar el saber.

Ego innato

No conozco a nadie, salvo Espinàs, que le guste que alguien edite sus textos. Según el escritor, la mejor editora que ha tenido nunca es Isabel Martí, que se ha ganado ese honor gracias a editar en parte sus escritos con algún que otro comentario o aportación para mejorarlos. Me sorprende bastante porque concibo al editor como una especie de censor, encargado de decidir qué se publica y qué no. Su figura va contra el ego de uno mismo y de eso, los escritores, ególatras por naturaleza, saben un rato. Lo normal cuando uno escribe y corrige un texto es estar orgulloso del trabajo realizado y cuesta horrores asimilar críticas de otras personas que quizá no saben ni nuestra intención al escribirlo ni nuestro fin al hacerlo de una determinada manera.

Es evidente que el ego depende, en parte, de la personalidad y el carácter del escritor o el periodista, pero creo que hay un porcentaje que se escapa a la forma de ser de cada uno y que constituye una de las características innatas de la profesión. El amor a la obra concebida, el respeto por un trabajo propio, en definitiva, la estima de nuestro fruto que tanto esfuerzo nos ha costado realizar, contribuyen a alimentar el ego del escritor. No me considero un ególatra pero me molesta horrores que mi obra no se haga respetar, que el fruto de mi trabajo sea ninguneado y editado al gusto de alguien que es ajeno a mí. No digo con esto que no acepte las críticas, que las acepto y si veo que son sensatas, las transformo en mejoras para mis textos, sin embargo, siempre me queda ese puntito de un no sé qué que hace que me duela ver mi texto modificado por alguien ajeno a mí.

En mi calidad de becario de ABC, donde estoy realizando las prácticas, redacté un artículo hace un par de semanas sobre la regulación de las estatuas de La Rambla y la nueva situación de los mimos en el paseo. Me fui a casa tarde, satisfecho y cansado después de darle mil y una vueltas al titular con la sensación de haber hecho un buen trabajo. Al día siguiente, mientras trataba de digerir el zumo de naranja y el croissant de chocolate, casi me atraganto al leer el titular de mi texto. Mi tutor lo había modificado por completo. En ese momento me pasaron muchas cosas por la cabeza, pero una de las que vino a mi mente fue el pensamiento de Espinàs. Entiendo que agradezca que hasta cierto punto alguien sea capaz de criticarle o de plantearle mejoras en sus obras, pero al menos el escritor debe tener la potestad para decidir si decide aplicarlas o no. El trabajo intelectual también tiene dueño y los encargados de realizarlo deben gozar de un respeto por parte de los editores, que, al fin y al cabo, se dedican a exprimir la cabeza de los intelectuales con la única intención de obtener dinero ‘líquido’. El artista de la pluma debe saber defender sus ideas y sus pensamientos, en definitiva, su obra, que para eso es el autor y para eso existe la firma, para distinguirse de los demás.

Entrevista al Secretari d’Organització del PSC, José Zaragoza

"Jo no vaig defensar la candidatura de Montilla a les eleccions del 2006"

- Quina valoració fas de la consulta independentista del 10-A i què opines de la participació de l’ex conseller Castells?
Nosaltres sempre hem respectat qualsevol activitat política. Els partidaris de la independència de Catalunya tenen el dret d’organitzar-se democràticament i expressar el que pensen i senten. I sobre el conseller, sobretot respecte a les llibertats individuals. Una altra cosa, són les decisions que pren el PSC com a organització.

-Decisions com la de promoure l’abstenció en el referèndum?
Hem deixat que la gent faci el que vulgui personalment però nosaltres, políticament, no hi hem participat perquè considerem que és un plantejament que correspon a una realitat concreta. Creiem que a la gent no se l’ha d’enganyar. No se’ls pot dir que passaran coses que després no passen. Hi ha gent que juga a l’engany i al camuflatge.

- El proper 22 de maig són les eleccions municipals. Què n’espera?
Cada poble és un món i per tant, els resultats seran molt diferents. A cada municipi l’afecta una sèrie de problemes i de realitats polítiques concretes. En els 947 municipis de Catalunya hi ha governs de totes les formes i colors. Nosaltres governem en alguns pobles amb CiU, altres amb ERC, altres amb ICV, etc. El resultat de les eleccions s’ha de jutjar municipi a municipi. Estic convençut que les municipals ens aniran molt millor del que ens van anar les autonòmiques. Guanyarem, i guanyarem bé.

- Les enquestes no són massa optimistes amb Jordi Hereu a l’hora de mantenir l’alcaldia de Barcelona. És el candidat adient?
Hereu ha demostrat que és un candidat que no es rendeix. És un candidat convençut del seu model de ciutat, convençut de les seves respostes polítiques. Fa un combat polític que és el que busca la gent en temps de crisi, que els polítics no es rendeixin. Les enquestes només descriuen una realitat, que la batalla entre socialistes i CiU per l’alcaldia, existeix.

- Creu que aquesta batalla hagués estat més fàcil amb Tura com a candidata?
En el moment que tots els afiliats trien quin és el millor candidat, aquesta és l’elecció del PSC. Els altres partits haurien de democratitzar-se internament. Es tanquen en cúpules més reduïdes que dificulten el consens polític en la presa de decisions.

- Creu que les coalicions que hi haurà entre partits independentistes i CiU suposaran un entrebanc pel PSC?
No, perquè a nivell local, en les dues últimes cites electorals el món independentista ha quedat aglutinat amb ERC i no va significar cap problema. Els conflictes polítics han provocat escissions, el que abans era el col•lectiu d’ERC ara han passat a ser dues o tres fórmules. Per una banda, la coalició d’ERC amb Laporta i Reagrupament; per una altra, Solidaritat i per últim tens el fenomen de la CUP. Són batalles que a nosaltres no ens afecten.

- Què creu que va fallar per treure uns resultats tan negatius a les autonòmiques?
Les derrotes polítiques són conseqüència d’un conjunt de fets. Nosaltres vam haver de fer front a la crisi econòmica global i a la crisi d’un model de reforma autonòmic: la relació Catalunya – Espanya. Ens va fallar el context. El que et salva quan hi ha crisi és tenir líders polítics forts i, en aquell moment no el teníem.

- Després de les eleccions vostè va dir que el Govern de CiU seria més dèbil que l’últim tripartit. Ara ja han passat 100 dies, quina és la seva valoració?
El tripartit tenia majoria al Parlament i no va perdre cap votació en els 7 anys de govern. Va fer un pla de govern, el va elaborar i el va executar. El tripartit era parlamentàriament i políticament fort, després pot ser que perdés mediàticament, però des del punt de vista parlamentari era un govern fort. El govern de CiU està en minoria. Té la debilitat que quan realitzi una proposta de llei haurà de buscar aliats que vulguin recolzar la proposta o que CiU hagi de rectificar-la de manera que tingui recolzament parlamentari.

- En clau successòria, per quin candidat et decantes per substituir Zapatero? Per Chacón o per Rubalcaba?
Primer de tot han de presentar-se. Una cosa és fer especulació periodística i una altra cosa és que ells decideixin presentar-se. Hi ha un problema afegit, no tant polític sinó més aviat personal; sóc molt amic dels dos, per tant tindria una contradicció personal molt bèstia.

- En el cas que Chacón passés les primàries. Creus que seria contraproduent pel PSC? No creus que té molta desavantatge quant a currículum polític amb Rubalcaba?
Si Chacón guanya les primàries pot passar a l’opció de ser escollida com a Presidenta d’Espanya. En el cas que fos així, té coses que no té Rubalcaba. Seria la primera vegada que una dona es presenta com a presidenta, que suposaria un canvi molt important. Si la Chacón fos candidata, més gran que el handicap de ser catalana, tindria el handicap de ser dona.

- El fet de ser dona no podria ser un distintiu positiu?
Podria, però la meva opinió és que no, almenys en aquesta societat. Durant molts anys s’han fet reformes molt intenses, però encara queda molt de camí per normalitzar aquest país des d’un punt de vista de la igualtat entre sexes. La meva percepció és que la gent jove és més masclista que la meva generació.

- Deia abans que vel PSC vol influir a Espanya. Però Espanya s’ha dedicat a retallar l’Estatut o els drets de Catalunya. Quina política ha de fer el PSC per poder satisfer a la gent?
El PSC ha aconseguit el major grau d’autonomia en tota la història de Catalunya. És cert que han retallat algunes competències però ara és quan més en tenim. Has de mirar d’on parteixes i replantejar-te si retrocedeixes o avances. L’Estatut, encara que hagi patit retallades, ha atorgat moltes competències que abans no hi eren. És cert que no ens han donat tot el que volíem, i això provoca frustració, però no menys cert és que no ens han tret res del que ja teníem.

El pacte amb Espanya per avançar amb les reformes autonòmiques ha fracassat i quan això succeeix apareix la ruptura que és el que està passant en aquests moments. Però això no significa que el camí del trencament sigui clar i diàfan. Per exemple, el diumenge es fan unes votacions sense validesa, va una gent que vota que si, com el President, però després votarà que no al Parlament.

- Quins objectius planteja el PSC en la seva relació amb Espanya?
El que diem que fem, ho fem. CiU fa el mateix que nosaltres però no ho diu. Negocia amb Espanya, amb el Congrés, amb el Govern, el mateix que fem nosaltres. No és tan diferent la conversa que el Zapatero té amb Mas que la que té amb Montilla. Diferències sobre el que es fa no hi ha, sobre el que es diu si. El nostre model és intentar ser coherents, d’avanç autonòmic, un model federalista, de reforma de l’estat de les autonomies. El PSC mai donarà suport a un govern del Rajoy.

- Respecte el que va dir l’ex conseller d’educació, Ernest Maragall, que vostè, Miquel Iceta i Josep Montilla havien de deixar la direcció del partit. Què n’opina?
A l’octubre l’abandonarem. El debat en el PSC no és sobre la direcció sino sobre quina és l’alternativa política fa i quin serà el seu lideratge. Precisament el problema és que falta gent. Entenc que la gent pensi que sobren moltes persones de la direcció, però el nostre problema és que el govern va fracassar

- Dius que va fracassar el lideratge. També va ser un fracàs de projecte, no?
Evidentment, si la gent no et dóna confiança vol dir que el projecte que tu has dut a terme no els ha agradat. Ara, acceptem el nostre fracàs, però pensem que la gent s’ha equivocat en part. L’anterior govern va fer una retallada del 10%. No és el model de finançament. Al 2010 vam haver de baixar els ingressos als funcionaris; però d’això la gent no se’n recorda. Però ara aquests han arribat i volen retallar un 10% de la sanitat pública i l’educació. Aquest govern està utilitzant les retallades per fer les seva opció política legítima. Els seus compromisos electorals. Tenen una ideologia política conservadora en la que intenten retallar educació i sanitat pública per passar-ho a la privada

- Segons el PSC, quines són aquestes alternatives per no reduir despesa en sanitat i justícia?
El que vam fer l’any passat. Els socialistes vam votar a favor de l’augment de l’IVA que ha augmentat els ingressos de la Generalitat, a més de reduir els salaris dels funcionaris. Si et toca retallar, tu has d’escollir prioritats i ells han escollit unes altres en funció d’una ideologia. La nostra prima la defensa de les polítiques socials i ells tenen unes altres prioritats. Totes són legítimes.
- Què opina que s’hagi donat la creu de Sant Jordi a Duran i Lleida?
Normalment la creu de Sant Jordi s’atorga a gent que està jubilada. Potser és una voluntat de jubilar-lo. Hem sembla fora de lloc que li donin.

- El teu retorn com a cap de campanya del PSC ho entén com un fracàs de Jaume Collboni?
En absolut. En Jaume va haver d’afrontar una campanya molt difícil. La decisió de que fos el responsable va ser que es volia fer una diferent a les que s’havien fet fins ara. Però les campanyes no són màgiques, són com unes maquinetes, serveixen per treure la punta a un llapis però si no hi ha llapis, no podràs treure-li la punta; a vegades també se’t pot trencar la punta o també et pot fer bé la punta. Una campanya et pot fer perdre però no guanyar, si guanyes és per les condicions.

- Joan B. Culla creu que el PSC s’hauria de desmarcar més del PSOE. Què creu?
El PSC i el PSOE són dos projectes diferents. Tenim en comú la voluntat de construir una Espanya progressista. Culla és de convergència i el que pretén es debilitar el socialisme, fragmentar-lo. També era l’objectiu de Pujol, partir el socialisme democràtic a Catalunya. Si el PSC i el PSOE es trenquessin, l’hegemonia de Convergència a Catalunya seria definitiva.

- On es situa dintre del socialisme?
Jo sóc moderat en tot. Sóc partidari d’un socialisme democràtic.

- Si poguessis escollir entre el millor Montilla i el millor Maragall, quin seria el teu candidat pel PSC?
Jo sempre vaig ser partidari de que en Maragall fos candidat. Vaig ser la ultima persona que al 2006 va defensar Maragall. La persona que em va convèncer de que Montilla era el candidat adient va ser Antoni Castells. Jo no vaig defensar la candidatura de Montilla perquè entenia que Maragall era el més adient.