La democràcia que ve

El proper 22 de maig se celebraran eleccions municipals a l’Estat espanyol. Segons l’INE, a Espanya hi ha un total de 8.116 municipis que hauran de decidir sobre quin serà el seu futur polític. En les darreres municipals, al 2007, hi va participar el 63,27% de la població, lluny del 75% que va votar a les eleccions al Congrés dels diputats al 2008. Els polítics aprofitaran durant la campanya per fer una crida als ciutadans per tal que dipositin la seva confiança a les urnes, però, serà una confiança real i honesta?

El que hauria de ser una festa, encara més a Espanya per la seva difícil història democràtica, es convertirà en un lúgubre enterrament. Un sepeli de gangsters més proper a l’ambient mafiós i escabrós de ‘El padrino’ que a unes eleccions democràtiques i és que la corrupció estarà present de manera notable als comicis. La corrupció dels polítics a Espanya va, desgraciadament, molt més lluny del greu i mediàtic cas Gürtel i és que a les llistes que es presentaren a les alcaldies hi haurà més de 100 candidats implicats en causes judicials, és a dir, imputats. Des de corrupció o prevaricació urbanística fins a concessions d’obres il•legals passant pel tràfic d’influències. Tot val en el món de la política municipal. A Catalunya hi ha diversos exemples com el del primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Badalona, Ferran Falcó o el de l’alcalde del municipi tarragoní de Querol, Miguel Uroz.
Malauradament la corrupció no entén de colors i cap partit escapa a aquesta lacre que s’ha instaurat en la societat política i que contemplem amb indiferència.

Els polítics pretenen recuperar la confiança perduda dels ciutadans i animar al vot popular, però si pensen que posar en les llistes de les municipals a més de 100 implicats en processos judicials oberts estan molt equivocats., o no? O és el que vol la nostra societat? Ens dóna igual l’honestedat del nostre món polític? Potser és que l’assiduïtat d’aquest tipus de casos ens ha fet veure la corrupció com quelcom normal i per això ens resignem a rebre-la com un càstig diví inapel•lable. Les manifestacions per retallades són molt populars però les protestes públiques contra la corrupció no ho són tant. La indiferència ciutadana respecte l’actuació política pot matar la nostra democràcia, la democràcia que ve.

Entrevista a Meritxell Borràs

Meritxell Borràs i Solé. Llicenciada en Farmàcia per la Universitat de Barcelona i màster en Gestió Empresarial. Ha treballat com a Product Manager per als laboratoris Menarini i Almirall. Actualment compagina el càrrec com a regidora a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat per Convergència i Unió i diputada al Parlament de Catalunya per la mateixa formació.


“NO HEM DE FER UN MANHATTAN DE L'HOSPITALET”

On vas viure la teva infància?
Tota la meva vida està vinculada a l’Hospitalet, també la meva infantesa. De petita anava al col•legi Patufet Sant Jordi. Només sortia de la ciutat a l’estiu, quan anava amb la família a passar algunes setmanes a Santa Eulàlia de Ronçana al Vallès, prop de Granollers.

Per què et vas decidir a estudiar farmàcia?
Tenia molt clar que m’anaven millor les ciències que les lletres i d’una forma bastant madura vaig acabar decidint-me per farmàcia, més per eliminació que perquè fos la carrera de la meva vida tot i que després m’ha donat opcions professionals interessants.

Com...
Al finalitzar la carrera vaig estar treballant en farmàcies. Més tard vaig entrar a treballar a en un laboratori farmacèutic a l’empresa Menarini durant més de vint anys i després vaig anar-me’n a un altre laboratori, a l’empresa Almirall, durant dos anys.

Quina era la tasca que desenvolupaves a les farmacèutiques?
Jo feia de Product Manager. Era l’encarregada i la responsable de fer el màrqueting dels productes que en aquell temps estaven sota la meva òrbita.

Com entres en política?
Em ve de família. Vaig endinsar-me en aquest món perquè vaig néixer en una família molt polititzada. Bàsicament pel meu pare però també per la meva mare. El meu pare és un home compromès amb el país i durant el franquisme va participar en diferents mogudes, el que es feia en aquella època des de la clandestinitat.

El teu pare t’ha transmès, doncs, aquest esperit polític?
I tant. De fet, el meu pare va ser un dels fundadors de Convergència. Ha sigut una persona implicada en la reconstrucció nacional del país i a casa la política sempre s’ha viscut d’una forma intensa.

Quins van ser els teus inicis polítics?
Als 18 anys vaig a entrar a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, de Convergència, i des d’aquell moment sempre he estat activa en el partit. No considero que hagi donat cap pas concret per entrar en aquest món, crec que en la política hi he estat des de sempre.

La política no és cosa de nens. No avorries de petita el fet de viure en una família tan polititzada?
Pot semblar sobtant però no. Mai he rebutjat l’ambient polític. Als avis no els agradava que la família estigués tant polititzada, perquè ells van viure la guerra civil de prop. Sempre deien que algun dia passaria alguna cosa a casa.

Les àvies... Què en són de patidores!
Ja ho crec. La meva àvia patia molt per tots, però especialment per mi. Jo era la que tenia més neguit polític de tots els cinc germans, i sempre tenia l’àvia preocupada al meu darrere.

Quin ha sigut el teu referent polític?
Tinc molts referents polítics però el que més em va arribar era, sens dubte, Francesc Macià. Després aprofundeixes i coneixes Prat de la Riba i altres personatges que han crescut després com el President Pujol. Un referent que no és propi és Juan Maria Atutxa.

Què és el que admires d’Atutxa?
Ha fet un paper molt difícil al País Basc pel camí del mig. Va perseguir ETA per una banda i això li va costar que ETA el perseguís. A més d'ETA, també el va perseguir la justícia espanyola perquè representava que li seguia el joc a ETA. Normalment un només està perseguit per tothom quan aconsegueix passar la maroma pel carrer del mig. Per mi això és admirable.

Ets diputada al Parlament i compagines el càrrec amb la regidoria a l’Ajuntament de L’Hospitalet? És fàcil compaginar les dues feines?
Una cosa em treu temps de l’altra i a l’inrevés. Tot i que és cert que cada càrrec em permet desenvolupar millor l’altre. Al Parlament porto temes laborals però jo he fet iniciatives parlamentàries per acabar de desenvolupar la política municipal que considero que seria interessant de dur a terme en la meva ciutat. I al revés, des de l’ajuntament també he fet polítiques que al Parlament també han tingut el seu sentit perquè són més d'àmbit sectorial.

Si haguessis d’escollir entre un dels dos càrrecs, amb quin et quedaries?
De moment no he hagut de fer-ho i per tant no em pronunciaré.

De què estàs més satisfeta de la teva tasca com a regidora?
De la proximitat que he pogut tenir amb la gent. He conegut problemes que abans no coneixia. M'he assabentat de realitats de les quals algunes les he pogut solucionar i altres que no. Coneixes de més a prop el que són les situacions de les persones de la teva ciutat. El càrrec com a regidora m'ha permès tenir una visió molt més real de la meva ciutat.

De quina iniciativa Parlamentària estàs més orgullosa?
Sempre penses que de les lleis. Les lleis en l’àmbit del comerç i en les relacions laborals. Quan fas aquestes lleis sempre penses que allà hi ha una cosa més profunda que una simple pregunta que et dóna molta més fama però que és molt més insubstancial.

Has tingut mai alguna pregunta que t'hagi atorgat certa fama?
La cosa més absurda és a vegades la que té més ressò. Vaig fer una pregunta a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (l’actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) per saber si veien adequat que Manuel Fuentes pogués compaginar un programa informatiu a la Ràdio Nacional de Catalunya amb un altre programa que volia fer a la televisió privada de temàtica totalment diferent.

Què va passar?
Un enrenou. Ell va fer una carta al diari i jo li vaig contestar, etcètera. Allò va donar molt de joc. A vegades una simple pregunta pot muntar un escàndol.

De cara a les properes eleccions municipals. Creus que Convergència repetirà a L’Hospitalet el resultat de les darreres autonòmiques?
Ja ho veurem. Els resultats de les eleccions al Parlament i les municipals mai són paral•lels però si que hi ha uns corrents que influencien en la votació. Jo espero i percebo que hi haurà una pèrdua de la majoria absoluta per part del PSC i que podrem aprofundir en la democràcia a la ciutat.

Pactaries amb el PSC si Convergència esdevingués un partit frontissa?
Perquè això sigui possible primer necessitem que els socialistes perdin la majoria absoluta. Durant 32 anys han fet i desfet sense que la resta de grups de l’oposició poguéssim dir la nostra. Les nostres preguntes no tenien respostes. Amb aquesta opacitat no arribem enlloc.

Quina és la ciutat que vols per L’Hospitalet?
Vull una ciutat més pensada per les persones, que resolgui els seus problemes. Aquest Consistori ha estat obsessionat durant molts anys pel urbanisme i aquest àmbit ha arribat al seu topall màxim. Hem de fer una ciutat més humana, pensada pels problemes de la gent. Es poden fer coses en l’àmbit del món laboral, dels serveis de les persones, etcètera. No hem de fer un Manhattan de L’Hospitalet.

L’Hospitalet és una ciutat d’acollida d’immigrants. Quines han de ser les polítiques que s’haurien de seguir amb la població estrangera?
S’ha d’anar pel camí del mig. Tots, i això passa també per les persones que han vingut de fora, han de ser conscients que hi ha uns drets i uns deures. En aquest país tenim unes lleis i uns costums que s’han d’aprendre i fer propis. A partir d’aquí també hi ha els drets de la societat, que són molts, i que s’ha de possibilitar que els tinguin.

No consideres un toc d’atenció a les polítiques d’immigració l’auge que va tenir Plataforma Per Catalunya a L’Hospitalet en les darreres eleccions al Parlament?
Auge és una paraula massa forta per a una plataforma que no ha aconseguit entrar al Parlament. No li vull donar aquest crèdit. Espero que no aconsegueixi fer forat en la població.

Si hi hagués una consulta popular sobre la independència a L’Hospitalet, votaria?
I tant.

Per què no la promouen des de CiU? No és un moviment hipòcrita?
No crec que sigui hipòcrita. Hi ha àmbits en els quals no som els polítics qui hem d’impulsar sinó que és la societat la que ho ha de fer. Sinó acaba sent l’acció d’un grup determinat. Si aquest tema és tan important ho ha de ser tan o prou important perquè tiri endavant, no ha de ser propietat de ningú.

T’has posat sostre a nivell polític?
Sóc poc planificadora però també penso que segurament en política ni en la vida tampoc t’has de posar barreres. No sóc una persona que hagi planificat la seva vida professional. Tampoc penso que hagi de dir fins aquí, no m’agrada posar-me limitacions.

Et veus retirant-te de la vida política?
No ho crec. Continuaré, si puc, treballant després de jubilada. Aquest no és un país normalitzat i per tant el meu compromís seguirà sent, cal normalitzar Catalunya.

Ducha de masas

Era media mañana cuando un taxi se detuvo ante el número 7 de la calle de la España Industrial. De su interior salió un matrimonio anciano, que a duras penas podía andar, y su hijo, que hacía las veces de acompañante. Mientras se dirigían hacia la entrada del antiguo edificio, el anciano empezó a buscar con ahínco en su cartera algo que parecía no encontrar. Con algún que otro problema por su reducida movilidad, ascendieron por unas turbias y transitadas escaleras y llegaron al principal, donde se encuentra la sede del PSC en el barrio obrero de Sants. Tras entrar en el local se colocaron escrupulosamente en una fila que, por sus componentes, parecía del imserso. Al final de la acumulación de ancianos había una mesa con cinco interventores serios y ávidos de documentación. Un par de urnas presidían la mesa; Simpatizantes y Militantes, rezaba cada una de ellas. El ambiente había pasado de ser hostil, en la fachada había manchas de pintura roja fruto de algún acto vandálico, a ser alegre y jovial. Los abuelos y abuelas, con ElPeriódico en mano no paraban de charlar distendidamente, tanto, que en más de una ocasión hubieron de llamar la atención los interventores porque aquello parecía más el hogar social del jubilado que unas primarias. Pero ellos erre que erre, a lo suyo. Iban y venían, sin prisa pero sin pausa. La cola discurría con cierta fluidez hasta que un Volkswagen negro se paró justo donde antes se había detenido el taxi. De él bajó el todavía alcalde, Jordi Hereu. Vestido con un austero traje gris, una camisa oscura y sin corbata, el aspirante a alcaldable de Barcelona daba el pego en el barrio obrero. Hereu entró en la sala y toda la fila se giró hacia él. Los últimos fueron entonces los primeros. Los primeros en agasajarlo, en animarlo, en felicitarlo, en hacerse fotos y en comentarle sus ideas, sus proyectos, sus sueños. Entre aquellos ancianos Hereu se dio un baño de masas, más bien una ducha, porque solo estuvo quince minutos en el local de Sants. Cuando se cansó de recibir los halagos, sabedor de que aquel feudo no se le escaparía de las manos, salió con caminar tranquilo junto a su mujer y se dirigió de nuevo al coche, escoltado por sus agentes de seguridad. Con su éxodo volvió la calma a la sede socialista y la fila giró de nuevo para prestarle atención a las urnas. Los primeros volvieron a ser los últimos. Poco después un matrimonio mayor bajaba las escaleras con ayuda de sus bastones y la compañía de su hijo. El anciano sacó su cartera y metió en ella el carné de militante socialista, que antes buscaba desesperadamente. Subieron al mismo taxi que apenas veinte minutos antes les había dejado allí y, como si no hubiera pasado nada, desaparecieron por la transitada calle de Sants.

Puritanismo diplomático

Hace apenas un par de meses, antes de que empezaran las revueltas en el mundo árabe, nadie en el mundo occidental (ni la ONU, ni la Unión Europea, ni EEUU) alzaba la voz o denunciaba lo crueles que eran las dictaduras que imperaban, desde hace décadas, en el norte de África. Los regímenes autoritarios de Túnez, Egipto y Libia, entre otros, contaban con el visto bueno de occidente, que apoyaba, tanto a nivel militar como político, las dictaduras de Zine Ben Alí, Hosni Mubarak y Muamar El Gadafi. Desafortunadamente para estos tiranos, los apoyos políticos son como las palabras, se las lleva el viento a las primeras de cambio. En cuanto apareció el primer indicio de revolución popular en Túnez, desde Europa se pusieron el velo integral –ahora que está tan de moda- tratando de esconderse y evitando posicionamientos comprometidos. Primero vino Túnez, después Egipto y todo hace indicar que la Libia de Gadafi será la próxima en caer.

Cuando la revuelta tenía visos de triunfar en Túnez, la actitud occidental cambió drásticamente. Se quitaron el velo y empezaron a clamar justicia y a prometer duros castigos contra los líderes atroces de esos pobres países. Ese ejercicio de hipocresía diplomática no es más que una muestra extrapolada de lo ruines que pueden llegar a ser las personas. Occidente tendió la mano a los tiranos norteafricanos durante décadas, aún sabiendo que sus políticas no entendían de derechos humanos, y sólo les retiró su apoyo cuando las dictaduras se vinieron abajo por el clamor popular. Ahora, alardean y presumen de ser los grandes defensores de la democracia y los justicieros de los criminales. Después del bombardeo de civiles que protestaban en Trípoli contra el régimen de Gadafi el pasado lunes, desde la ONU se rasgaban las vestiduras afirmando que el líder libio puede ser acusado de "crímenes contra la humanidad". ¿Acaso no cometió el régimen libio crímenes atroces y dignos de ser juzgados por un tribunal internacional durante su dictadura?

El puritanismo diplomático le hace daño a occidente, nos hace daño a todos. Mostrar indignación y clamar justicia al cielo después de ser cómplice de unas tiranías tales como las del norte de áfrica no es más que el viejo truco de tirar la piedra y esconder la mano. Occidente tiene valores y principios suficientes como para evitar este tipo de comportamientos deleznables, impropios de una sociedad desarrollada.

Las sillas y los micrófonos también bailan

Eran las once y media y allí no había nadie. Ni periodistas, ni la presidenta de Òmnium Cultural, ni ningún dirigente de la institución, ni siquiera los galardonados de la sexagésima edición de los premios Nit de Santa Llúcia. La sala de actos de la sede central de Òmnium estaba totalmente desierta y solo unas filas de sillas azules le daban un poco de relleno y colorido. Poco a poco fue apareciendo algún periodista que, tímido, entraba en la sala, como si temiera haberse equivocado de lugar. Buscaba con la mirada a otros colegas que confirmaran que, efectivamente, era allí donde se llevaría a cabo la rueda de prensa que daría a conocer a los vencedores del concurso. Con el tiempo fueron entrando los reporteros que al comenzar la rueda de prensa se podían contar por una quincena. La Presidenta de Òmnium Cultural, Muriel Casals, explicaba a los allí presentes la importancia de los premios y el aumento en el montante económico de este año. Después fue presentando a los galardonados, que atendían la exposición de Casals en primera fila. Los premiados fueron subiendo por categorías a la mesa presidencial para comentar, junto con los miembros del jurado, características de la obra y para dar pequeñas nociones de sus relatos. Fue entre ese incesante ir y venir de premiados cuando comenzó otro baile más interesante: el de sillas y micrófonos. Esa danza inesperada se convirtió en la peor pesadilla de Casals y volvió locos a los galardonados y a los jurados. Que si falta una silla por aquí, que si otra por allá, que si me siento yo, que si yo no me siento. Fue entonces cuando alguna que otra silla despegó desde el suelo y empezó a surcar el cielo de la sala en búsqueda de alguna columna vertebral huérfana de un respaldo digno. Pero no acabaron ahí los problemas logísticos de Òmnium. Faltaban los micrófonos, esos aparatos que normalmente amplifican el sonido, pero que en este caso amplificaron el descontrol y la falta de planificación de una institución emblemática para organizar una desconcertante rueda de prensa. Que si no hay micrófonos para todos, que si yo lo comparto contigo, que si tú conmigo…Que si júntate más que no llego, que si ahora estoy muy lejos, que si ahora muy cerca, que si me toca a mí, que si te toca a ti. Todo este trajín mientras los jurados y galardonados iban comentando sus pareceres y pensamientos sobre las obras, aunque, claro está, eso había pasado ya a un segundo plano. Las sillas y los micrófonos se habían ganado el respeto de los asistentes y, como verdaderos protagonistas, el favor y la atención de los periodistas.

Laporta considera inviables les propostes electorals d’ERC i CiU

El candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Joan Laporta, va titllar ahir d’inviables les propostes electorals d’Esquerra Republicana de Catalunya i de Convergència i Unió. En un acte celebrat a l’auditori de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, Laporta va catalogar “d’inviable” el referèndum per a la independència que proposen els republicans, als quals va definir com a ‘botiflers’. L’expresident del Futbol Club Barcelona també va qualificar el concert econòmic proposat per CiU com a “irrealitzable políticament”, posant com a prova les retallades estatutàries dutes a terme pel Tribunal Constitucional a Madrid. Segons Laporta els dos projectes requeririen d’un canvi Constitucional, la qual cosa demanaria un pacte entre el Partit Popular i el Partit Socialista per modificar la carta magna.

El líder de Solidaritat Catalana per la Independència va reivindicar la creació d’un estat propi, ja que “si no tens un estat, no et consideren”. Laporta va defensar la creació d’un país “que protegeixi els ciutadans, les empreses i els pensionistes catalans”. L’advocat va enumerar una sèrie d’avantatges que comportaria la independència de Catalunya, entre els que va destacar la fi de l’espoli fiscal de 22.000 € de l’estat espanyol. Segons l’expresident blaugrana, si Catalunya s’independitzés s’estalviaria diàriament una quantitat de 60 milions d’Euros. Laporta, però, no va voler basar la independència únicament en qüestions econòmiques i va argumentar també raons de dignitat i orgull nacional.

El fundador de Democràcia Catalana va recordar que “la retallada de l’estatut ha estat el ridícul més espantós de la història del Parlament” i va animar als presents a l’acte a que votessin. Laporta, però, els va recomanar que no ho fessin en blanc perquè, va dir, “està molt lleig”, en clara al·lusió a l’actual president del Barça, Sandro Rosell. Rosell va votar en blanc a la darrera assemblea de socis compromissaris del Barça, davant l’opció de dur a Laporta als tribunals per la seva gestió al capdavant de l’entitat barcelonista.

Albert Rivera acusa a Montilla de ser més nacionalista que Jordi Pujol

El líder de Ciutadans creu que el seu partit ha de canviar el rumb de Catalunya

El candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya per Ciutadans, Albert Rivera, va declarar ahir que l’encara President, José Montilla, “ha aconseguit ser més nacionalista que Jordi Pujol i que Pasqual Maragall”. En l’acte central de campanya de Ciutadans celebrat al Teatre Villarroel de Barcelona, Rivera va assegurar que “el PSC ha liderat durant els últims 7 anys l’esperit independentista a Catalunya”.

Segons el President de Ciutadans, “lleis que mai hagués aprovat el nacionalisme les ha aprovat Montilla, com la llei sobre l’educació que contempla la immersió lingüística obligatòria”. Rivera també va criticar els referèndums d’independència que s’han fet a més de 30 ajuntaments amb el vist i plau dels socialistes catalans i va posar com exemple el model basc d’unió entre els Populars i els Socialistes com la política que haurien de seguir aquests partits a Catalunya. El candidat a la Presidència de la Generalitat va criticar amb fermesa la llei del cinema aprovada pel Parlament fa uns mesos i que obliga als expositors a posar una quota del 50% de les pel·lícules en català, sota multes que poden arribar fins als 75.000 euros. “Ni el mateix Jordi Pujol es va atrevir a imposar unes quotes del 25% als expositors de cinema i ara Montilla ho ha aprovat” va afirmar Rivera. També va acusar a Montilla de falta de credibilitat recordant que dies abans de les eleccions del 2006 l’encara President havia negat la possibilitat de la creació d’un segon tripartit.

El líder de Ciutadans va aprofitar l’acte per exposar la seva proposta electoral pel proper 28 de Novembre. “Vull una Catalunya en la que la gent no hagi de donar explicacions sobre el diari que llegeix, la llengua en la que parla o la provinença del seus familiars” va explicar Rivera, que va voler aclarir que Ciutadans no és un partit que s’hagi de preocupar per frenar l’auge del independentisme sinó de canviar el rumb de Catalunya.